FUENTES

Aunque el mérito capital de la obra es la espléndida captura de la realidad y la textura humana de los personajes, son tantas las deudas con la literatura anterior y coetánea que no podemos perder de vista las palabras de Menéndez Pelayo “Los orígenes de La Celestina no son populares, sino literarios, y de la más selecta literatura de su época”.

Els clàssics llatins tenen una gran presència: Aristòtil aporta material per a subratllar les imperfeccions de la dona; Virgili, Ovidi amb la seua Metamorfosi, l'Ars Amandi, el gojós “carpe diem” que pareix presidir cada un dels consells de Celestina. A Terenci es deu el nom d'alguns personatges com els de Pármeno, Sosia, Crito.

Del Renaixement italià influïxen Petrarca, Bocaccio

Entre les fonts castellanes s’aprecia La crònica general d'Alfons X, del Tristan de Leonís  s'ha agafat la inspiració del retrat de Melibea.

A pesar de la creença general, no hi ha cap raó per a creure que els autors de La Celestina llegiren el Llibre de Bon amor, les semblances poden procedir d'una comunitat de fonts sobretot el Pamphilus (comèdia llatina del segle XI)

De l'arxipreste de Talavera agafa algunes armes misògines i de La presó d'amor de Diego de San Pedro s'ha inspirat Rojas per als planys finals de Pleberio.

No hi ha cap dubte que el fanfarró covard de Centurio està pres gairebé sense alterar del Miles cloriosus de Plauto.

INFLUÈNCIA I POSTERIORITAT

Des dels primers temps de la seua aparició es van multiplicar les traduccions a quasi tots els idiomes europeus. Des del punt de vista literari el seu influx posterior va ser considerable. Lope de Vega la va utilitzar com a font per a escriure La dorotea. Les seues empremtes es deixen sentir, en la novel·la picaresca i cortesana. Ressonen els seus ecos en El Quixot sobretot en l'art del diàleg i en el llenguatge castís de Sancho.

La seua fama va ser tal que va tindre diverses continuacions i imitacions. Destaquem La segona Celestina de Feliciano de Silva, La tercera Celestina de Gaspar Gómez de Toledo i moltes mési però cap dels seus continuadors o imitadors va tindre prou geni per a captar tota la riquesa dramàtica i ideològica d'esta extraordinària obra mestra.

LLENGUATGE I ESTIL

En la Celestina obra mestra de la prosa del segle XV conflueixen la tendència sàvia dels humanistes i la popular del Corbacho.

Els diàlegs entre Calisto i Melibea busquen un estil elevat, ofereixen prou amanerament. Domina en ells la col·locació del verb al final de la frase i el lèxic emprat és ric i està carregat de llatinismes. Reflectixen la conversació cortesana de l'època dels Reis catòlics. Però tots aquests trets cults no es prodiguen amba tanta pedanteria com en els prosistes de l'època anterior i l'hipèrbaton no existeix quasi.

No obstant això els col·loquis en què intervenen Celestina, les prostitutes, els rufians són vius i punxants. Estan plens de refranys, frases curtes i interrupcions pròpies del llenguatge popular, però evita la utilizatció del llenguatge de germania, localismes o dialectalismes a pesar que pot introduir-los en virtut dels ambients en què es mouen els personatges.

Els diàlegs s'ajusten a l'acció, a les situacions, i sobretot, a la caracterització dels personatges. La modalitat de diàleg més important quantitativament en l'obra és lade les rèpliques breus que impressionen per la seua naturalitat i modernitat.

Quant als monòlegs no són molts, però sí extensos i distribuïts de forma equilibrada al llarg de l'obra, es caracteritzen per l'abundància d'apostrofs i interrogacions, frases llargues, etc.

El saber llibresc apareix en les adaptacions perfectes de sentències de, per exemple Petrarca, que apareix com a autèntics refranys populars.

ESPAI

ESPAI

Molts crítics arrossegats pel realisme de l'obra han cregut possible identificar la ciutat en què discorre l'acció, així s'han barallat diversos noms Salamanca, Toledo, Sevilla... però la veritat és que en l'obra no hi ha referències geogràfiques inequívoques respecte d'això. Pareix més lògic suposar que Rojas va crear com a marc de la seua obra una ciutat arquetípica que reuneix un conjunt de trets comuns amb altres ciutats.

L'acció principal de La Celestina es desenvolupa en tres cases: el domicili de fadrí de Calisto, la casa familiar de Melibea i el prostíbul de Celestina.

És important assenyalar el paper que juga l'horta de la casa de Melibea, per primera vegada l'obra dramàtica s'allibera d'un marc religiós tan lligat al teatre medieval. El jardí iniciarà una funció que el Renaixement assumirà amb tota plenitud.

TEMPS

En el desenvolupament de l'acció hi ha dos ordRes diferents de temps, explícit i implícit. Entre l'escena pròleg en què naix un amor i la següent on apareix Calisto parlant amb Sempronio transcorre un lapse indeterminat de dies, durant els quals fermanta la passió de Calisto, açò explica entre altres coses la intervenció de Celestina, impensable si Calisto la crida a la poca estona d'haver vist per primera vegada a Melibea i també serviria per a fer versemblant l'entrega de Melibea, després d'eixe temps implícit en què es produiria una evolució psicològica de la jove donzella.

Després d'eixe temps sobreentés seguixen tres dies d'acció ininterrompuda en els quals es consumisquen tots els esdeveniments després de la intervenció de Celestia, la mort de Calisto i el suïcidi de Melibea.

GÈNERE LITERARI

En tractar la qüestió del gènere entrem en el terreny de la polèmica; qualsevol consideració del problema ha de partir dels fets següents

- L'obra és totalment dialogada

- Les paraules del corrector en les «coplas» on al·ludix, clarament, a una lectura dramatizada.

Va ser en el segle XVIII quan es va plantejar el problema del gènere davant de la impossibilitat d'encaixar-ho en qualsevol dels models imposats per la inflexible preceptiva neoclàssica.

Autors com Moratín, Aribau, Deyermond la consideren com una novel·la dialogada, però són més els que tendeixen a veure-la com una obra dramàtica, tot i reconeixent la impossibilitat de reduir la qüestió a un esquema simplista. Lida de Malkiel y Francisco Ruiz Román pertanyerien a este grup i la consideren obra dramàtica perquè l'espai i el temps estan creats en funció d'unes situacions que viuen uns personatges davant d'un públic.

Deyermond pensa que la primera intenció de Rojas va ser crear una comèdia humanística però el seu desenvolupament va arribar a tal extrem d'extensió i complexitat que es va fer impossible la seua representació escènica.

PERSONATGES

Personatges Principals

Calisto: és un jove burgés de l'època que està boig d'amor (l'amor es considerava entre bogeria i malaltia, ja que alterava l'estat anímic normal d'una persona) per Melibea. És un personatge egoista, que l'única cosa al que atén és al seu amor per Melibea, sense importar el que succeïx al seu voltant. És un personatge prou carregat en les seues expressions, molt literari.

Melibea: Jove de l'alta societat, amada de Calisto. Primer es mostra innocent i rebutja a Calisto, però més tard s'entrega al seu amor i s'arrisca per a citar-se amb el seu amat. Menys literari que Calisto.

Celestina: Dona humil, freda, calculadora, i que maneja les relacions entre la resta de personatges de l'obra. El seu mòbil és la cobdícia i la gana sexual, que sacia presenciant escenes sexuals entre altres personatges.

Personatges Secundaris

Sempronio: criat de Calisto. S'aprofita del seu amo per cobdícia, contactant amb Celestina per a tramar una trobada entre Melibea i el seu amo que beneficie a ambdós. No té valors de l'època.

Pármeno: Fill d'una antiga companya de Celestina. Al principi es mostra poc favorable a la corrupció i advertix el seu senyor, però alcavota acaba per entabanar-li usant a una de les seues prostitutes, Areúsa, i s'unix a la trama.

Elicia i Areúsa: Prostitutes de la Celestina. Elisa viu amb la Celestina, és despreocupada i quelcom innocent.

Areúsa en canvi és més independent, té casa pròpia i és més cerebral. Mantenen una relació de caràcter sexual amb Sempronio i Pármeno, respectivament.

Alisa: És la mare de Melibea. No s'aprecia pràcticament cap relació amb la seua filla. Es limita a especular amb la seua boda.

Pleberio: Pare de Melibea. Està massa ocupat i ama a la seua filla. Es lamenta al final de l'obra per tot el que ocorre.

Lucrecia: Criada de Melibea. Un personatge prou reservat i temorós.

Tristan i Sosia: Criats de Calisto que substituïxen a Pármeno i Sempronio. Fidels.

ARGUMENT

Calisto, un jove de classe alta, perseguint un falcó entra en l'hort de Melibea, una jove prou bella, i s'enamora cegamente d'ella, sense ser correspost . Calisto, trist i decebut, arriba a sa casa i li compta les seues penes sobre l'amor de Melibea al seu criat Sempronio. Aquest li proposa que utilitze la vella Celestina com a intermediària, perquè Melibea no siga tan esquerpa. Celestina aconseguix entrar en la casa de Melibea i aconseguix que la jove corresponga a Calisto. Sempronio i Pármeno, dos dels criats de Calisto, d'acord amb Celestina, desitgen explotar la passió del seu amo, que havia oferit a la vella una cadena d'or si aconseguia els seus propòsits. Els criats van reclamar la seua part a la vella, però aquesta es nega i finalment la maten i fugen. Malgrat que més tard la justícia els mata. Calisto solia visitar Melibea enfilant al seu jardí per una escala de corda. En una de les visites, es produïx una baralla en el carrer. El jove, pensant que un dels seus nous criats tenia problemes, desitja intervindre en la baralla i en baixar per l'escala es cau. Calisto mor i Melibea, quan s’assabenta, puja a una torre i es llança des de l'alt. L'obra acaba amb el plany de Pleberio, el pare de Melibea.