FUENTES

Aunque el mérito capital de la obra es la espléndida captura de la realidad y la textura humana de los personajes, son tantas las deudas con la literatura anterior y coetánea que no podemos perder de vista las palabras de Menéndez Pelayo “Los orígenes de La Celestina no son populares, sino literarios, y de la más selecta literatura de su época”.

Els clàssics llatins tenen una gran presència: Aristòtil aporta material per a subratllar les imperfeccions de la dona; Virgili, Ovidi amb la seua Metamorfosi, l'Ars Amandi, el gojós “carpe diem” que pareix presidir cada un dels consells de Celestina. A Terenci es deu el nom d'alguns personatges com els de Pármeno, Sosia, Crito.

Del Renaixement italià influïxen Petrarca, Bocaccio

Entre les fonts castellanes s’aprecia La crònica general d'Alfons X, del Tristan de Leonís  s'ha agafat la inspiració del retrat de Melibea.

A pesar de la creença general, no hi ha cap raó per a creure que els autors de La Celestina llegiren el Llibre de Bon amor, les semblances poden procedir d'una comunitat de fonts sobretot el Pamphilus (comèdia llatina del segle XI)

De l'arxipreste de Talavera agafa algunes armes misògines i de La presó d'amor de Diego de San Pedro s'ha inspirat Rojas per als planys finals de Pleberio.

No hi ha cap dubte que el fanfarró covard de Centurio està pres gairebé sense alterar del Miles cloriosus de Plauto.